EQUILIBRI RADICAL

Posa les coses sobre la taula queda lluny de la vanitat. És el rídicul humà personificat, la necessitat de prendre una desició. Haver-te de baixar els pantalons i decidir amb fred als genolls. No es pot posar nom a les coses, bàsicament perquè no en tenen. Balanceges la teva vida i t'adones de la quantitat de mecanismes que es disparen, ets tu lluny de la buidor.
Agafes un paper i entres en acció, serenitat, equilibri, això és el que busco jo. Lluny de la bohèmia i del fum del cigar no necessites res més que el terme mig per poder brillar.
L'equilibri és el més radical, què hi ha més extrem que estar a l'extrem dels extrems?
Allà tot reposa al seu accidental lloc.

Què faries si...?

Intentem ser excepcionals, humans, preguntar-nos el perquè de tot i caminar en la mateixa direcció, si ho fas et felicito sino també. No hem deixat de ser igual d'estúpids que el primer dia, emplenaràs el teu cap masses vegades i al cap i a la fi et trobaràs allà mateix, veuràs a l'horitzó el forat del teu cul.

Camines i entres dins l'ascensor, fas el típic sospir i prosegueixes en la teva espera. El nas t'adverteix ràpidament de la fortor que innunda el receptacle, no sabries definir-la, és putrefacció en estat latent. Surts de l'ascensor sense esma, has oblidat on anaves. Desconcertat comences a caminar sense rumb, un pas rere l'altre, no penses en res, però en res de res: buit, negre.

On aniries si te n'has oblidat? Tornaries enrere i t'asseuries indefinidament fins a recordar-te'n? O bé seguiries caminant fins que el cor et digués que aquest és el teu lloc. No saps perquè has sortit de casa, no saps perquè t'has llevat, no saps perquè respires ni perquè al teu cap s'hi dibuixen paràboles de tots colors éssent l'únic codi que ets capaç d'emetre.

xucu-xucu

Aquest tren desencantat sembla conduir-me a algun lloc més que hinòspit. N em fa una perduda, la truco: <> em torna a fer una altra perduda i hi torno amb el mateix resultat. Li envio un missatge dient-li que no podia trucar-la i ella em diu que s'ha quedat tancada a l'ascensor que per això no podia trucar-me i que si tardaria gaire. Li responc que el meu tren va tard i li dic que demani ajuda. Al cap d'una estona arriba el malhaurat tren que no tarda en anunciar <<>>. En fi, em posa nerviosa que el tren vagi tard, que sigui fosc i no vegi on sóc i que tingui la sensació que m'està passant alguna raresa.
Passem de llarg una estació... diria que aquí fa dos anys vaig quedar-m'hi tirada per excés d'estrés.

post-aniversari

Després d'una ressaca depressiva la setmana s'arrossegava feixugament, dimecres vaig dir - i no és perquè rimi- A PRENDRE VENT! Dijous, aniversari dolç i esperat va ser un bàlsam... sense massa esperit de convocatòria al meu voltant es van a plegar les gents estimades com millor van saber . El divendres seguia plovent i a mitja tarda documentals de ratels i manatís marcaven les rialles més fàcils de digerir. M'esperaven més somriures, va ser així... Si no fos pel gust agre d'haver perdut el bolso en un trasllat infortunat.

ratel
Mamífer carnívor del subordre dels fissípedes, d'aspecte arrodonit i massís, fins a uns 77 cm de llargada, inclosa la cua, que té uns 20 cm. El pelatge és arrissat i bastant llarg, de color negre al ventre, a les potes, a la cua i a la meitat inferior dels costats i del cap, i de color gris blanquinós a tota la part dorsal i a la meitat superior del cap i dels costats. Les potes són curtes i armades de fortes urpes. Els ulls són petits. Viu en hàbitats molt diferents, llevat del desert. Hàbil excavador, s'aixopluga en caus excavats en el sòl. Omnívor, es nodreix d'aliments molt diferents, però prefereix els petits rosegadors, les serps, els saures, els insectes i també larves i adults d'abelles, els ruscs de les quals destrossa. Habita l'Àfrica subsahariana, Aràbia, Turquia, el Turquestan, el Nepal i l'Índia


Al documental hi sortia un ratel anomenat Badger... Un animal sorprenent, el vull adoptar! Era més intel·ligent que tots els meus companys junts. Animal capaç d'encarar-se i menjar serps, aranyes, escorpins, tapar les sortides dels caus per atrapar les preses, utilitzar les pedres per matar als animals, córrer darrere un porc formiguer durant 5 km com a divertimento, calcular la profunditat de l'aigua per saber si així podria ofegar a la seva presa, encarar-se a un porc espí i davant de la derrota menjar-se la pua que li deixa clavada en una pota...
Els ratels són més que hiperactius: tot allò que els envolta ha de ser investigat, menjat o destruït.

Massificació

Haig d'escriure aquest post perquè sinó no respiraré tranquil·la, ja sé que no incumbeix a ningú més però haig de justificar-me el perquè del bloc en ell mateix.
Hem arribat en una època en què els blocs estan més que massificats, no m'he dedicat a buscar números perquè no em van les estadístiques... Tothom vol molar i tenir un bloc mola, o molava? Quina mandra llegir els altres que tenen blocs mediocres i no són ni la meitat d'interessants que el meu que mola tant i ningú llegeix.
Ens trobem en un clar cas de sobreinformació i hem arribat a un punt realment desorientador... O bé, el bloc serà una exaltació del propi ego i per tant els altres no hi tenen cabuda. Bé exactament no sé com està el fenomen actualment, però em dóna aquesta impressió (sense haver mirat estadístiques).
Ja fa anys que vaig començar a tenir bloc i si no hagués estat per ell no llegiríeu això, segurament estaria obrint i tancant la boca com un rap. En fi, jo sí que sóc una egocèntrica -per si no ho havíeu notat- per tant, suposo que la funció del bloc seria vomitar tota la brutícia egòlatra no acceptada socialment. O potser reafirmar el títol, perquè si fos una musa us asseguro que no tindria la mínima necessitat d'autoexaltar-me.
Suposo...

Vaixells de paper

Maleït sigui el dia en què vaig aprendre a fer vaixells de paper.
Agafaria tota la cel·lulosa de la terra, tot material manejable, plegaria les samarretes a l'armari en forma de vaixell. Estiraria el paper de vàter i en faria un i un altre sense cansament.
Tovallons, paper de fumar, papers en brut, papers en blanc, tríptics, propaganda, paper de diari, un extensíssim rotlle de paper d'embalar.
Ja no sé si va ser a cole o va ser ma mare OH! de dues dimensions, fer-ne tres. Bé, sí m'accepteu el marge d'error, la realitat palpable mai és una projecció.
El pla es replega una vegada i una altra sobre i sota seu, construeix un petit o un descomunal vaixell.
Les meves mans són les drassanes,
Sapigueu petitets que a cada un de vosaltres hi embarco un tros de mi.

Massa d'hora.

Divendres, dia immaculat.
Ulleres sota i sobre els ulls, la llum ennuvolada i buidor que s'expandeix dins els 76 metres quadrats que s'aturen enmig de res i m'aïllen de les rialles que sento al frankfurt d'aquí baix.
L'únic sentit és el sentit que sento sobre l'esquena, el contingut és estàtic i agredolç.
El cel és gris, el sofà és blau.
M'acull la grisor ventosa de la ciutat alfabètica.

Còmplice

L'art t'espera
a la punta de la pluma.
Tu ets puntual,
més que mai,
a la fogorosa cita.

Has dibuixat sobre mi
amb pinzells de pèl fi
paraules massa maques,
has enganyat l'art
i jo -sabent-ho-
he callat
il·lusionada.

Comunico

Ja sóc universitària? De moment només he estat expectant de l'ego de la facultat de ciències de la comunicació, aquests dies no han fet més que xerrades de coses que suposadament hem de memoritzar perquè són totes elles tan importants. En fi, espero que dilluns em bombardegin de teoria per compensar-ho. Són divertits i tot si s'ho proposen, però fins ara només he sentit auto-propaganda i un excés d'informació. Ja saben que al cap i a la fi ignorarem tot el que ens han dit fins que no ens sigui necessari.
Com està la comunicació doncs, perquè si aquesta és la primera facultat de ciències de la comunicació de tot l'estat i no han posat en pràctica la teoria simple que diu que la sobreinformació és desinformació...
En fi, també m'han permés que aquesta setmana sigui d'allò més relaxada i que tots els vicis universitaris caiguin sobre meu com la millor de les benediccions.